Aquells que convivim amb persones que pateixen
la malaltia d'Alzheimer, ens trobem cada dia amb les pèrdues de memòria.
Fem tot el possible perquè recordin. Volem que
recordin. I ens hi esforcem perquè
recordar és mantenir la pròpia identitat.
Sabem qui som perquè recordem.
Sabem qui som perquè tenim unes vivències que ens fan veure'ns
quan teníem 4 anys o 15 o 25 o 40, ... I sabem que som el conjunt de totes
aquestes vivències:
- fets significatius que hem viscut, alegres, tristos, importants, transcendents, dins i fora de la família...
- relacions i amistats, les feines, el rol en l'àmbit domèstic ,...
I perquè sabem això esmercem esforços per
aconseguir que tots aquests records es mantinguin vius.
Procurem que la persona que ara pateix la malaltia
d'Alzheimer pugui seguir el màxim de temps en el seu entorn, que segueixi
vivint a casa seva, amb llibertat per organitzar les seves activitats,
organitzant l'espai on té les seves coses,
movent-se en un entorn conegut,
amb seguretat, ...
Però, preguntem-nos: Seguretat, sempre? Entorn
conegut fins quan? Capacitat per organitzar
les seves activitats i trobar les seves coses fins quin punt i moment?
I contemplem la possibilitat - contemplem-la,
mai no és de més una reflexió- que aquest entorn també (o únicament) li aporti
inseguretat, angoixa, desorientació, neguit...
Verbalment expressa coses que no es correspon
amb la realitat del que vol, perquè no
pot interpretar-la correctament, i si accedim al que demana, potser no queda
satisfeta.
Aquesta persona cerca coses i en el temps de
buscar oblida quin era l'objecte de la seva acció, i com que no ho troba (com
podria si no sap el que busca?) es neguiteja, i pensa que pot haver-hi qui li
toqui les coses, algú que entra a casa seva i li remena tot i, doncs, després
no pot trobar res. I això li crea
inseguretat.
I si vol preparar el menjar i no sap com
encendre el foc, o se li crema l'arròs perquè l'ha posat a bullir sense aigua,
s'enfronta amb les pròpies incapacitats cosa que li aporta malestar, incomprensió, ...
Potser la família veu que desa la roba bruta,
i quan n'hi fa esment, es pot sentir acusada, tractada injustament, que se li
fan retrets perquè no fa les coses bé, ...
Així que el benefici que prevèiem aconseguir
mantenint aquesta persona en el seu entorn habitual pot esdevenir una font de
patiment, neguit, inseguretat, ...
És en aquests casos que hem apuntat, quan cal
preguntar-se si potser OBLIDAR és el millor remei.
Poder, a partir d'aquest allunyament de les
responsabilitats i hàbits anteriors, refer la vida. Sense patiments, sense
angoixes, sense retrets, sense perills, …
Les coses no són inamovibles. I quan ens les
havem amb aquesta malaltia hem d'aprendre a ser més i més flexibles per
proposar i acceptar la conveniència dels canvis.
La naturalesa és sàvia. El nostre cervell
amaga sense que li demanem aquelles vivències que ens poden resultar massa
doloroses.
Potser d'això en podem aprendre una mica: de
vegades la desorientació, confusió continuades ens estan dient que la situació
els supera.
Perquè és cert que tenim el dret de
recordar, però també hem tenim, sense cap mena de dubte,
EL DRET D'OBLIDAR.
No hay comentarios:
Publicar un comentario