UNA CANÇÓ PER REFLEXIONAR

LLEGAR A VIEJO

Si se llevasen el miedo, y nos dejasen lo bailado para enfrentar el presente.
Si se llegase entrenado y con ánimo suficiente, y después de darlo todo, en justa correspondencia todo estuviese pagado y el carnet de jubilado abriese todas las puertas, quizás llegar a viejo sería más llevadero, más confortable, más duradero.
Si el ayer no se olvidase tan aprisa.
Si tuviesen mas cuidado en donde pisan.
Si se viviese entre amigos que al menos, de vez en cuando, pasasen una pelota; si el cansancio y la derrota no supiesen tan amargos.
Si fuesen poniendo luces en el camino, a medida que el corazon se acobarda y los ángeles de la guarda diesen señales de vida, quizás llegar a viejo sería más razonable, más apacible, más transitable.
Ay...si la veteranía fuese un grado. Si no se llegase huérfano a ese trago.
Si tuviese más ventajas y menos inconvenientes.
Si el alma se apasionase, el cuerpo se alborotase, y las piernas respondiesen, y del pedazo de cielo reservado para cuando toca entregar el equipo,repartiesen anticipos a los más necesitados, quizás llegar a viejo sería todo un progreso, un buen remate, un final con beso. En lugar de arriconarlos en la historia convertidos en fantasmas con memoria.
Si no estuviese tan oscuro a la vuelta de la esquina.
O simplemente si todos entendiésemos que todos
llevamos un viejo encima.
Joan Manuel Serrat

UN RECONEIXEMENT

La malaltia d'Alzheimer és cada dia més visible a la nostra societat. I naturalment és present al centre.
Aquest vespre sento la necessitat de fer un reconeixement al gran valor que tenen totes les persones que cuiden un familiar malalt d'Alzheimer i fer esment especial d' un tema molt espinós: EL CANVI DE ROL
Quan durant anys hem tingut un paper dins l'entorn familiar, no resulta fàcil canviar-lo . Els fills han de fer de "pares" , els marits que mai no han tocat un plat es veuen abocats a fer de "mestressa de casa".
Amb la malaltia d'Alzheimer algun familiar es veu sovint obligat a fer aquest canvi i de vegades ho pot fer amb la serenitat i alegria d'una persona que vàrem conèixer a Jardinets.
Ella explicava que la seva mare tota la vida, abans d'emmalaltir, va ser una persona eixuta, que mai no feia petons als fills. Ara amb la malaltia s'havia transformat en una dona que sempre reia, que feia petons quan li demanaves, i que es deixava petonejar i abraçar,...
I aquesta filla a la que jo sincerament vaig admirar, va ser capaç d'aprofitar aquesta situació i mostrar-se satisfeta. De fer abraçades i petons, bromes i moixaines a aquella mare diferent que la malaltia li havia deixat. Deia: ara m'aprofito, abans no ho vaig poder fer!
I jo pensava: quina gran persona, no té cap rancúnia per tot el que la mare no li va donar, no li fa retrets - que em guardaré prou de criticar- com els que d'altres boques s'han sentit: això ho havies d'haver fet abans quan estaves bé i no ara. No la rebutjava en el seu canvi. No, ella es mostrava contenta pel que tenia.
Em va impressionar i estic segura que ho recordaré encara molts més anys. Tant de bo tots fossim capaços d'acceptar els canvis tan positivament.