lunes, 21 de febrero de 2011

QUAN LES COSES NO SÓN EL QUE SÓN


Ja feia temps que la seva realitat estava deformada. La insidiosa, cruel malaltia s'havia emparat d'ells i les coses eren davant dels seus ulls només un tímid reflex de la realitat , imatge desdibuixada d'elles mateixes.
Així que es van conèixer hi va haver entre els dos un lligam especial. Ell era casat, ella no tenia marit. Ell sempre arreglat camisa i corbata,sabates ben enllustrades; ella de rostre bonic,instal.lada en una personalitat seductora , seguretat i elegància en el seu capteniment .
Ben aviat la intensitat de la relació es va fer evident: es buscaven l'un a l'altre per seure junts, asseguts al jardí parlaven llarguíssimes estones,reien, discutien i es reconciliaven com ho fan les parelles, lleugers contactes de les mans,... se sentien afortunats amb el que tenien.
La intuició- més que altra cosa- ens feia veure que buscaven les ocasions per regalar-se petons i carícies: el gest ràpid en descobrir la presència d'alguna persona aliena a l'acció, el racó discret on els trobàvem junts en l'habitual seguiment per la seguretat de totes les persones, ens van donar entenent que aquella relació tenia alguna cosa especial.
Amb la innocència pròpia d'una persona incapaç per entendre la complexitat de les relacions humanes i socials, ell li explicava a la seva muller com n'era de maca aquesta dona que coneixia, li parlava d'ella amb total naturalitat, s'entossudia a sortir de casa també el diumenge per anar-la a veure,... i ella ho escoltava, ens ho explicava i comprensiva entomava la situació: “si ves, ja sé que és cosa de la malaltia, què vols que hi faci? Doncs me l'escolto i ja està”.
Ja sabem però, que hi ha una altra mena de persones que gaudeixen explicant-nos ”pel nostre bé” allò que no ens caldria saber, i que un cop sabut ens aportarà sens dubte inquietud, dolor, preocupació, patiment, angoixa, vergonya, neguit, torbació,... però res que ens faci el “bé” anunciat.
I aquest algú va veure la felicitat d'aquelles dues persones quan va contemplar casualment les seves explícites manifestacions d'afecte mutu i es va creure en “l'obligació moral” de fer-ho saber als familiars.
Per la seva ingenuïtat renovada amb la malaltia, com el nen que en girar-se d'esquena i tapar-se la cara es pensa que ja no el veus, no sempre van tenir en compte l'entorn, les circumstàncies que els envoltaven, les convencions socials, les possibles conseqüències,... La família d'ella no va poder acceptar aquella conducta i en va fer queixa: Quina vergonya!!
Les coses són complexes i això només és el relat d'un bocí de vida.
Tan se val com va acabar la història. No pretenc fer-ner un judici de valors. I tanmateix em sembla que en escriure-la com ho he fet ja hi ha quedat implícit.
I amb el cor a la mà us dic que procuraré no oblidar-los: ells no ho pretenien però, sabeu? a mi també em van fer feliç.