En les persones afectades per malalties que comporten la pèrdua de memòria , els espais sense records són cada vegada més grans. De vegades ens trobem amb persones que pràcticament no recorden res i només poden repetir una vegada i una altra un poema, una vivència, una cançó,... alguna cosa que manté la seva identitat, el seu lligam amb ells mateixos. Aleshores, procurem que això no es perdi i som nosaltres, les persones que en tenim cura al centre de dia les que l'escoltem amb atenció cada una de les moltes vegades que ho repeteixen al llarg del dia com si fos la primera vegada que ho sentim. I si observem que el record es va difuminant, procurem repetir-lo perque es mantingui viu més temps.
Vull compartir amb vosaltres el poema que ens dedica amb il.lusió una senyora que s'ha incorporat al centre fa pocs dies:
En que jardin t'has criao, linda maseta de lirios?
No tenias quinse años y ya estabas dando martirio.
A quien? A los hombres. Por qué?
Porque eres un sielo, un trosito de sol
el que a ti no te quiera, no tiene perdón de Dios.
Te quiero porque te quiero, y en mi querer nadie manda.
Te quiero porque me sale de los adentros del alma!
