Quan parlem de la situació dels avis dins de la família, hem de tenir en compte els canvis que s'han produit durant els darrers anys.
En l'estructura familiar: passant d'unitats de convivència amb 3 o 4 generacions, a famílies de pares i fills o monoparentals, membres que viuen sols,...
En la forma de vida, quan abans a les cases sempre hi havia algunes dones de forma permanent que podien fer-se càrrec dels vells, a diferència de l'actualitat en què tots els membres estan incorporats al món del treball o malden per estar-hi.
Canvis en l'habitatge: Les cases àmplies que podien acollir famílies nombroses ja no existeixen i els pisets massa petits aptes només per a 3 o 4 persones fan difícil que s'hi pugui afegir algú més, que a sobre sovint tindrà necessitats d'espais més grans on es pugui moure amb facilitat o desplaçar-se amb cadira de rodes,...
Aquests entre d'altres són aspectes que contribueixen a que els vells estiguin cada vegada més sols i cal afegir-hi que, gràcies a la (dubtosa) victòria d'allargar la vida -sense tenir en compte com resoldre les necessitats paral·leles que això comporta- , durant molts més anys.
Però aquest seria en ell mateix un altre tema.
Aquestes persones que pateixen la pèrdua dels seus amics, dels familiars més propers, de capacitats que els permetien actuar de forma autònoma, del rol que tenien dins la família sense trobar-ne un altre on sentir-se còmodes o simplement sense trobar-ne cap, poden creure's inútils, considerar-se una nosa, no trobar cap sentit a la seva existència i entrar en un procés de depressió que els fa desitjar insistentment la mort.
Procurar que la vellesa sigui una època de la vida , si més no, tan plena com les anteriors és feina de totes les generacions. Cal que ajudem els nostres avis a trobar “espais” en els quals tinguin l'oportunitat de seguir vivint experiències gratificants que ajudin a elaborar i superar els processos de dol que es donen. Hi ha moltes coses que cada un de nosaltres podem fer per ajudar-hi ; cal que les sapiguem descobrir i entre tots farem que la vellesa sigui per la vida com unes bones postres al final del dinar.
Quin pas tan important no hauríem fet si un dia li preguntéssim a un infant:
Ia tu què t'agradaria ser?
I el nen respongués sense dubtar:
A mi m'agradaria ser vell.
Procurar que la vellesa sigui una època de la vida , si més no, tan plena com les anteriors és feina de totes les generacions. Cal que ajudem els nostres avis a trobar “espais” en els quals tinguin l'oportunitat de seguir vivint experiències gratificants que ajudin a elaborar i superar els processos de dol que es donen. Hi ha moltes coses que cada un de nosaltres podem fer per ajudar-hi ; cal que les sapiguem descobrir i entre tots farem que la vellesa sigui per la vida com unes bones postres al final del dinar.
Quin pas tan important no hauríem fet si un dia li preguntéssim a un infant:
Ia tu què t'agradaria ser?
I el nen respongués sense dubtar:
A mi m'agradaria ser vell.
